REFLEXIÓ FINAL

Quins elements consideres “Claus”, o més destacables, de la formació rebuda en aquesta assignatura? Motiva la teva resposta.

Primer de tot, el que més em va marcar és la manera de començar i acabar les classes, lo qual em va demostrar que no calia cridar, fer gestos desmesurats, adaptar una postura inadequada, quan amb un simple vídeo o joc, lligat amb l’assignatura, es pot cridar l’atenció de més de 60 persones.

Un punt molt important, segons el meu punt de vista, ja que ens enfrontem moltes vegades, com a mestres, a situacions de moviments i desatenció a la qual hauríem de remediar trobant algunes solucions que no vagin en contra de la salut del docent.

En segon lloc, també m’ha semblat molt útil i molt significatiu parlar de les estratègies d’aprenentatge en el sentit en que, com a mestres, cada dia hauríem d’elaborar activitats adaptades a les necessitats, capacitats i interesos dels infants. D’aquesta manera, és el nostre deure i objectiu conèixer els nostres alumnes a través d’exercicis basats en la seva pròpia expriència i sobre la reflexió, mitjançant, sempre, activitats significatives i amb l’objectiu de crear una comunitat  on cada individu pugui conèixer a l’altre; conèixer al seu mestre; amb la finlaitat de propiciar un ambient agradable, de confianza, seguretat, i sobretot, positiu.

Seguint la mateixa filosofia, el concepte de comunitat d’aperenentatge ha sigut per mi un dels termes “claus” d’aquesta assignatura, ja que he realitzat que la família no pot estar separada de l’escola. Tots representen agents educatius imprescindibles en el desenvolupament integral de l’infant, per tant, perquè tot funcioni, hem d’anar a la mateixa, hem de treballar conjuntament en l’educació dels nostres/as fills i filles.

Finalment, un altre aspecte que em sembla esèncial, és el tractament de les emocions, en el sentit en que, crec, malauradament, que no es treballen prou a les escoles. Sembla com un element segundari, quan, justament, és el que ens fa viure i avançar a la vida.

Tots necessitem expressar les nostres emocions, dir el que sentim en cada moment, i la veritat és que a molt de nosaltres ens va costar expressar el que sentime, davant de tothom, durant una activitat que vam realitzar a classe.

Per tant, és un element que penso tenir en compte quan sigui mestre, a més de fomentar el treball i actvitats cooperatives i propiciar el concepte de comunitat d’aprenentatge.

ACTIVITAT FINAL DE CLASSE

Aquest vídeo em sembla molt interessant per treballar conceptes com el respecte, el companyerisme, el treball col.laboratiu i cooperatiu, i l’ajuda.

Primer de tot, tots sabem que en qualsevol classe i qualsevol curs, cada nen i nena es desenvolupa a un ritme diferent, i més creixen i és es nota aquesta diferència. Per tant, en una seqüenciació didàctica, en primer lloc, presentaria aquest vídeo als alumnes de 5è perquè refleccionin de manera individual i després puguin intercanviar idees, pensaments, opinions i emocions sobre el tema.

En segon lloc, com a tutor, i per orientar i guiar la conversa, introduiria algunes preguntes tipus “ En aquestes circuntàncies, què haurieu fet vosaltres”, “Penseu que l’infant ha actuat correctament?, “Perquè?”, “Què us sembla el fet de que les altres persones el vinguin a ajudar?”, etc.

En tercer lloc, proposaria una activitat relacionada amb la meva assignatura (aquests temes s’han de poder treballar de manera transversal, a través de les diferents àrees), com per exemple, algun problema de matemàtica que haurien de resoldre en petit grup de 4-5 persones, de manera cooperativa, i trobar-ne la solució.

Al final, es faria un petit debat sobre les diferents aportacions, i es tornaria a parlar del perquè resulta més enriquidor i efectiu treballar conjuntament.

Tot això, amb l’objectiu de fomentar la idea de cooperació, reforçar el sentiment de companyerisme i propiciar l’ajuda a través de la interacció entre els alumnes.

L'ASSERTIVITAT

L’assertivitat és un concepte aportat per la psicologia moderna a la comprensió i la millota de les nostres relacions socials. Es defineix com una conducta que permet a una persona actuar segons els seus interesos més importants, defendre-se sense ansietat, expressar comodament sentiments sincers o exercir els drets personals, sense negar els drets i les creencies dels altres.

La conducta assertiva és la més hàbil socialment perquè suposa l'expressió oberta dels sentiments, desigs i drets però sense atacar ningú. Expressa el respecte cap a si mateix i cap als altres. Ser assertiu no significa l'absència de conflicte amb d'altres persones, sinó el saber gestionar els problemes quan sorgeixen, encertar el punt mig entre la inhibició i l’agressivitat.

Per ser més assertius cal:

• Valorar-nos suficientment. Mantenir i cultivar un bon concepte de nosaltres mateixos, identificant i remarcant els nostres valors i qualitats.

• No enfadar-nos gratuïtament o per nimietats. Enfadats ens trobem malamente emocionalment i, a més a més, transmetem una imatge de debilitat. El que convé és recuperar la calma, contextualitzar el problema, calmar-se i expressar tranquil·lament la nostra opinió.

• Evitar les amenaces. És més eficaç perquè ens prenguin seriosament i ens valorin, reflexionar sobre els passos que donarem per defensar les nostres opinions, actituds o drets i després enunciar els arguments amb correcció, però no exempta de fermesa si la situació ho requereix.

• No demanem disculpes protocol·làriament, fem-ho només quan sigui necessari. 

• No hem d’ignorar mai els altres. Escoltem mostrant respecte per l’altre i interès pel que diu. No dominem, per molta raó que creguem tenir. Permetem que l’altre tingui una sortida digne, no tanquem portes al diàleg.

• Admetem els nostres errors i equivocacions.
  
  
  
  
  
  
  
   

D’aquesta manera, l’assertivitat no significa voler tenir sepre la raó, sinó expressar les nostres opinions i punts de vista, siguin aquells correctes o no, tenint en conte i respectant al nostre entorn comunicatiu.

Així, l'assertivitat és un equilibri entre dos extrems, ser nosaltres mateixos i resultar convincents sense incomodar els altres, com a mínim no més de l’imprescindible. La persona persuasiva, eficaç en la seva comunicació i que resulta agradable als seus interlocutors es pot considerar assertiva.

EDUCAR LES EMOCIONS: Factible o utòpic?

A primera vista, sembla un projecte utòpic per la majoria de nosaltres, els quals vam estar acostumats a una educació tradicional, és a dir el professor com a figura dominante i alumne (amb una certa distància entre els dos) , però penso que crear lligams, és un model d’educació que s’hauria de seguir. Crec que, en la nostra societat, l’ésser humà és, malauradament, condicionat des del naixement fins al final de la seva vida, quan en realitat, com es diu en tot el món, tenim dret a la llibertat, fraternitat i igualtat.

Per tant, considero aquesta manera d’educar una oportunitat tan pels infants com pels mestres de desenvolupar les seves habilitats personals i formar-se como a persones. Ja no estem parlant d’aconseguir que els nens i nenes aprenguin continguts sense sentit sinó d’establir lligams entre persones que conviuen moltes hores, cada dia, com a font d’aprenentatge, lo qual genera en cadascú un coneixement profund de la seva persona i dels altres. A més a més, aquests lligams fomenten el sentiment de confiança entre els membres de la classe, no només entre ells sinó amb el mestre. Així, els infants saben que es poden recolzar en l’adult en qualsevol situació com l’adult pot confiar en els seus alumnes. Es crea un sentiment fort en aquesta classe que ens deixa entreveure la felicitat d’aquest grup.

D’aquesta manera, a través d’aquest reportatge, podem dir que, l’educació emocional no és una utopia, sinó una manera de conèixer la realitat i avançar com a persona, a través de la qual els infants gaudeixen de l’aprenentatge significatiu i funcional (quan el mestre explica la paraula embolicar a través de la comparació amb la paraula abraçar), en la que no només el mestre els intenta entendre en cada situació sino que també ells nens/es entre ells mateixos s’expliquen i es recolzen en cada experiència de la vida. Així, penso possible i factible recórrer en aquesta educació, la de formar “lligams”, en el sentit de que, en l’ésser humà, és una de les parts més imprescindible de la metodologia d’ensenyament i aprenentatge que ens permet avançar en la vida. El fet d’entendre els altres, empatia, de veure que pots comptar amb l’ajuda dels teus companys i mestres propicia el benestar de l’alumne.

Per acabar, considero possible l'educació emocional, perquè com a mestre no només hem de transmetre seguretat, confiança, afecte i carinyo, sinó també, focalitzar la nostra reflexió i la dels infants en conèixer-se a si mateix, és a dir, conèixer la seva ment i el seu cos.

Graella de les emocions

COM CAPTAR L'ATENCIÓ DE L'ALUMNAT

Cridar danya la salut

El primer dia de classe, i sense dir res, el professor ens va posar un video de 3 minuts, aproximadament, i tots, molt subtats, ens vam callar i vam mirar aquest vídeo. Seguidament, el docent ens va demanar perquè creíem que havia fet servir aquest suport visual. Doncs per cridar l’atenció dels alumnes sense haver de dir res, i poder començar la classe en un bon ambient, d’atenció i de relaxació.

Penso d’aquest mètode, una estratègia original i molt eficaç en el sentit en que permet al docent captar l’atenció de l’alumnat sense haver de cridar o fer qualsevol soroll desagradable lo qual harua que s’agobiaria no només el professor, sinó també els alumnes.

Una altra manera molt interessant de centrar els alumnes en una aula d’educació primària, per exemple, seria el conte perquè crec que és un recurs de grans possibilitats. És evident que començar la calsse amb un conte, un mite, una narració, una metàfora, una vivència, etc. Resulta ser una forma molt satisfactoria i enriquidora a la hora de captar l’atenció dels nostres alumnes.

Una narració és, doncs, un recurs amb grans possibilitats. Per una part ens serveix per motivar i conduir els alumnes cap al tema que ens interessa, per elevar les vibracions de tothom, però també serveix, i és el que m’agradaria ressaltar expressament aquí, per anar recollint, poc a poc, totes les atencions disperses, tant pròpies d’un aula d’ensenyament obligatori.

L'ESCOLA: AMBIENT IDONI PER UN BON DESENVOLUPAMENT

La participació social en l’educació és fonamental perquè afavoreix la construcció de bases sòlides per una societat democràtica, en la qual els que hi participen prenen decisions i desenvolupen accions en coresponsabilitat i transparència a través del diàleg.

En aquest sentit, l’escola es un ambient idoni per desenvolupar una cultura encaminada a la democràcia deliberativa, un procés de discussió pública en la que els participants estan informats i conscientment busquen el benestar col·lectiu. Aquesta metodologia ajuda a superar les barreres entre allò individual i col·lectiu; a reconèixer les diferències i similituds dels membres de una comunitat; i permet el desenvolupament d’espais per participar activament en la presa de decisions.

Aquesta participació a l’escola és un bon exemple per aconseguir que els alumnes aprenguin a col·laborar en la presa de decisions, a escoltar activament, a negociar i a consensuar les diverses opinions i idees que puguin sorgir en la comunitat d’aprenentatge.

De manera que, “l’aprenentatge dialògic es produeix en interaccions que augmenten el aprenentatge instrumental, afavoreix la creació de sentit personal i social, estan guiades per principis  solidaris i en les que la igualtat i la diferència son valors compatibles i mútuament enriquidors.” (Aubert, A.; Flecha, A.; García, C.; Flecha, R.; Racionero, S., 2008). 

Per tant, considero que la participació i la implicació de la comunitat d’aprenentatge facilita que totes les persones tinguin possibilitats d’aconseguir els aprenentatges requerits en la societat actual. Aquesta interacció de l’escola amb l’entorn es du a terme amb persones que col·laboren amb la comunitat, ja siguin voluntaris, pares, mares, amics, infants o educadors, mitjançant un model flexible, obert, solidari i participatiu.

ZONA DE CONFORT VS ZONA D'APRENENTATGE

Al llarg de la nostra vida, hem estat acostumat a sentir que havíem de tenir els peus sobre la terra, que les coses no queien del cel i que s’havia de treballar per aconseguir el que volies, sacrificar-se i acceptar el nostre com si fos predissenyat.

Per tant, molt de nosaltres solem estar atrapats en la nostra zona de confort (“vida fácil”), és a dir, un estat al qual ens hem acostumat, on ens hem creat uns hàbits que marquen el nostre comportament, i  els nostres límits i pensaments, sense plantejar-nos ni atrevir-nos a canviar. D’aquesta manera, la zona de confort representa un estat en el que ens sentim bé i en seguretat per tal d’evitar tot tipus d’enfrontaments i males experiències.

Però, això significa que ens tanquem en la nostra propia bombolla, la qual ens impedeix obrir-nos a altres alternatives; aprendre; evolucionar; i avançar en la nostra vida.

Així, quan estem disposat a arriscar-nos, sortim fora de la zona de confort per entrar en la zona d’aprenentatge, on intentem coses noves (conductes, actituds, decisions, etc.). Aquest proces resulta més difícil de portar a terme, ja que requereix més esforç i més riscos, en el sentit en que són situacions que poden sortir tan bé com malament. No obstant això, són aspectes profitosos de la vida que ens serveixen per aprendre i donar respostes a diferents i multituds situacions que se’ns planteja, és a dir, que obtenim nous recursos i diverses estratègies per fer front a la vida i aconseguir els nostres objectius.

Aquí, apareix el concepte de imaginació. De petit, tots sabíem que era somiar i com es faia, inclòs despert, però aquesta forma d’imaginar i enfrontar la vida va anar desapareixent a mesura que ens vam anar  fent gran.

Per tant, ens em de preguntar: perquè deixem de somiar quan ens fem adults? Al créixer, es veritat que som més conscients dels elements i esdeveniments de la vida. Però, pensó que no hem de deixar que les decepcions, rebutjos, males experiències i, inclòs, la vergonya, ens amargui la vida. Hem de creure en nosaltres mateixos, atrevir-nos i intentar, provar, experimentar, etc., per tal d’aprendre i construir la nostre vida, la que volem i no la que se’ns imposa (“destí”).

D’aquesta forma, cal destacar que com a futurs mestres/as, haurem d’ajudar als infants a sortir d’aquesta zona de confort i atrevir-se en experimentar sense por per tant d’aconseguir els seus objectius.